Algú ho havia de dir: aquesta llei és inaplicable. Analitzem la situació de partida. A 2017 va entrar plenament en vigor l’Ordre 90/2013 on la Conselleria va decidir que els i les docents del País Valencià havíem de poder impartir les nostres assignatures amb les dues llengües cooficials. Ja era hora, donat que les dues llengües són oficials al nostre territori, però l’ordre 90/2013 que ho articulava també indicava a la seua disposició addicional tercera que s’havia de fer sense gastar un euro. Això és una barbaritat, vol dir que cadascú/na dels professionals de l’ensenyament es va haver de gastar els seus quartos i, al seu temps lliure, formar-se per a complir un requisit que imposava el nostre patró, la conselleria. A cap empresa s’hagués tolerat aquesta aberració, però si quan parlem de treballadores i treballadors públics. La conselleria hauria d’haver format al seu personal en cursos i exàmens realitzats als centres, compensat en temps de treball i pagat, com no pot ser d’altra forma, per l’empresa. En canvi, es va carregar sobre els muscles dels treballadors i treballadores aquesta formació extra. Conseqüències: molts no la van fer i un gran percentatge de qui ho van fer va ser per cobrir l’expedient, sense cap voluntat (ni capacitat en molts casos) de fer mai classe en valencià. Ara repetim l’experiència amb l’anglès aprofundint l’errada de voler fer canvis al sistema educatiu sense generar canvis al professorat que fa la feina: no funcionarà.
Al respecte dels centres educatius
No hem fet cap pla de formació del professorat en llengües a pesar que a l’article 12.c de la llei ho indica, sinó que, basant-nos en la tan manida autonomia dels centres el que els diem és: “apanyat com pugues”. Resulta que cada centre ha de fer, amb el professorat que s’ha format en llengües pel seu compte allò que puga. És evident per a qualsevol, que sense professorat format no es pot implantar una llei que canvia les llengües vehiculars en què s’imparteixen les matèries. Però encara és més greu. La normativa anterior permetia fins al 2022 impartir la una matèria en anglès com a llengua vehicular amb un B2 – quina barbaritat ! – , però aquesta nova llei ho prorroga fins al 2026 usant la vella estratègia tan espanyola de “patada i avant”, com hem fet en tantes coses. El B2, segons el Marc Europeu de Referència garanteix que l’usuari és independent en eixa llengua, però mai competent en la mateixa: per a això estan les acreditacions de tipus C (C1 i C2). Permetre impartir en anglès amb una acreditació B2 demostra fins on estem de desesperats per a aparentar que fem, però sense fer. I aquesta cultura dels nostres dirigents polítics, òbviament, es trasllada al personal administrat, a qui no queda altra que fer el que poden. Però ahí no acaba tot.
Si organitzativament es vol que primer impartim classe usant una llengua que no dominem i que després ens formem (no oblidem que encara no tenim pla específic tal i com diu la norma) encara resulta més fastigós que a aquelles i aquells que han invertit el seu temps i diners en formar-se en anglès, lluny de compensar-los el seu esforç se’ls paga amb més feina: qui ha dedicat el seu temps a traure’s un B2 d’anglés ara haurà de dedicar-ne molt més a preparar les classes amb una llengua que només domina a nivell usuari (B2), no a nivell competent (C1 o C2) sense cap tipus de compensació. Voldran fer-nos creure que el temps de preparació de les classes és el mateix per a qui l’ha d’impartir en la seua llengua materna que per a qui l’ha de preparar en una llengua que li és aliena? Aquest és el premi per haver dedicat el teu temps, esforç i diners a aprendre un altra llengua. La impartició en llengua estrangera, anglès normalment, de mòduls o assignatures no lingüístiques hauria d’estar compensada en una hora docent menys per cada hora impartida. Hauràs de preparar, impartir, corregir i tot el que cal en una llengua que no és la teua.
Respecte a l’alumnat
Si bé és palés que ser multilingüe és positiu per al cervell humà i també participar de la multiculturalitat existent al nostre territori ho és per a viure amb pau no es pot pretendre que l’alumnat siga plurilingüe perquè la llei diu que ho ha de ser. Quan parlem de fer classe en una o vàries matèries no lingüístiques usant com a llengua vehicular l’anglés quan la mateixa llei diu que el seu objectiu és un “domini funcional” d’aquest idioma, no oral i escrit com és per al valencià o el castellà, de nou, una aberració. Com es poden transmetre continguts o procediments si fem servir una llengua per a comunicar-los que la majoria de les xiquetes i xiquets no parlen ni escriuen ni llegeixen bé (ni la llei ho pretén)? En acabar l’ESO l’objectiu de la llei per a l’anglès és el nivell més bàsic de MCERL, un A1 que serveix per a comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seues necessitats amb fórmules fixes i mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l’interlocutor l’ajuda. Com pot haver-se impartit cap assignatura amb contingut a primària o a l’ESO si aquest és l’objectiu final? Una cosa tan evident sembla ridícula haver-la de dir i, qui proposa el contrari, sembla que no ha entrat a una classe fa temps. Quan costa que entenguen les matemàtiques en qualsevol dels idiomes oficials, costa imaginar com seria en un idioma que ni professorat (amb títol B2) ni alumnat parlem i/o entenem amb competència suficient.
Creem que s’ha començat la casa per la teulada, per això ens cal, abans de començar a implantar qualsevol llei, una anàlisi de situació i una proposta formativa. Abans d’intentar canviar el món s’hauria de saber com està i formar a les obreres i obrers als qui se li encarrega la feina. Dit d’altra forma; necessitaríem saber com estem de formats respecte a les llengües el professorat i elaborar un pla formatiu per a aconseguir tenir en tots els centres suficient professorat amb el C1 de les llengües que vulguem impartir. Una formació que hauria de fer-se, com no potser d’altra forma, en horari de treball i al centre de treball (o pagant els desplaçaments necessaris en cas contrari), com passa a qualsevol altra empresa i compensar aquest esforç d’alguna forma per al professorat que ho ha de fer en llengua estrangera. Qualsevol altra forma d’actuar està condemnada a ser una pose: dic que hauria d’estar fent-se, però en realitat fem el que podem (tal i com ha estat passant en la majoria de plans lingüístics de centre)